Crònica de Manel Ruiz.
Per fi, després de molts anys de visitar Andorra i de tenir ganes de córrer per aquest petit país, vaig decidir participar en una Ultra Trail Andorrana, la “Celestial” 83 km / 5000 m D+ (metres de desnivell positiu).
Ja estava fet! Ja estava inscrit i per tal de preparar la cursa vaig fer molts quilòmetres d’entrenaments i de desnivells. La majoria d’entrenaments els vaig fer per les nostres comarques i també en van formar part altres curses com: La Selva del Camp – Muntanyes de Prades, Els Castells de la Segarra i Riudoms – La Mola. A part d’aquestes, vaig poder escapar-me a Andorra uns dies i allí amb un entrenament més intens de tres dies, vaig poder fer trams de la mateixa cursa que llavors agrairia d’haver provat. Aquí ja vaig poder gaudir per primer cop de la bellesa i com no la duresa dels Pirineus.
Divendres 11 de juliol de 2014 són les 10 del matí, la meva dona Marta, el meu fill Aleix i jo, que em dic Manel, emprenem viatge cap a Andorra. Un cop allí deixem les coses a l’hotel i com ja són les 17:00h, anem cap al poble d’Ordino per tal de recollir la bossa del corredor, el dorsal i assistir a una xerrada informativa. Hi ha exactament quatre curses on participar, La Ronda dels Cims (170 km/ 12.000 D+), La Mític (112 km/ 9.000 D +), La Celestial (83 km/ 5.000 D +), que és la meva, i la Marató (43 km/ 3.000 D +). Ara amb tota la informació al cap i els consells de l’organització ja estic fet un sac de nervis. Tornem a l’hotel, aprofitem el spa per relaxar-nos i sopem relativament aviat, doncs tinc la sortida a les 00:00h.
Les 22:00h temps de fer la motxilla, no em puc deixar res de tot el material obligatori doncs el temps inestable ens obliga a portar-ho tot durant tota la cursa, sota risc de revisió i descalificació. Llest!, tot dins la bossa, som-hi doncs! cap a Ordino novament.
Les 23:00h passo el control de documentació i del material, un cop dins la zona tancada ja no podem tornar a sortir. Escalfo, miro el GPS i em poso com una moto!!
De mentre la Marta i l’Aleix se’n riuen del meu nerviosisme, m’animen i fan fotografies de tot l’entorn.
Ara sí, a ritme de batucada ha arribat l’hora, les 23:55h petons, abraçades i molta sort, tot això m’enduc i més per part dels meus i com si fos Festa Major entre tambors i focs artificials desfilem els aprox. 600 corredors de la cursa. L’ambient és molt emotiu, et fa sentir molt gran, doncs tota aquesta gent està aquí per nosaltres. És el nostre moment. Esperant la sortida!! Sona la batucada!!!
Plaça d’Ordino, divendres 11 de juliol de 2014 les 00:00h, això ja va!
Ara comença la cursa amb tota la seva part tècnica i les seves sensacions humanes, bones i pèssimes doncs per la ment et desfilen continus pensaments que et fan plantejar si has fet bé. Sortim ràpid, doncs tenim 6 km planers fins al poble de Llorts, aquí puc guanyar algunes posicions de cara a afrontar la primera gran pujada El pic del Clot del Cavall a 6,5 km amb 1.200 D+. A Llorts és l’últim contacte de la nit que tinc amb els meus, doncs fins que arribi a les Escaldes al Km 42 no els tornaré a veure. Calculo que ja seran les 7:00h del matí, així doncs tinc tota la nit per davant d’aventures. La primera pujada la faig molt bé, puc córrer per la cresta i a tot raig fins el Km 17 on tinc el primer habituallament. Tot i que hi ha una lluna plena preciosa, la boira i el mal temps no ens la deixen apreciar. Del quilòmetre 17 al 22 hi ha una baixada forta de 2 km i una pujada de 3 km molt dura. És aquí, justament a la baixada on veig perillar la meva continuïtat a la cursa, doncs les fortes rampes que m’agafen a les cames em fan témer el pitjor, tant sacrifici d’entrenaments i ara… Però paro i recordo unes paraules del membre de l’organització a la xerrada, “Si penseu que no podeu més, si la vostra ment i el vostre cos us fan parar, no abandoneu al principi, pareu, descanseu, reposeu-se i llavors torneu a fer-vos la pregunta, continuo o no?”. Faig estiraments, intento córrer suau fins al Km 22 i al segon
habituallament reposo forces. Decideixo provar sort i continuar. Més tard m’alegraria d’haver pres aquesta decisió.
Em queden 2 km per arribar al segon pic Pontella de Safonts, arribo bé física i sobretot mentalment, tot i que ja tenim 2º negatius de temperatura i el temps cada vegada es posa pitjor.
Amb la ment forta baixo per les pistes d’esquí d’Arinsal, llavors una pujada forta de 300 metres fins al Port Negre, bordegem la cresta i baixada fins al Coll la Botella, Km 28 on trobem el tercer habituallament. Una mica de calma, 3km planers travessant les pistes d’esquí de Pal, estem entre la frontera Hispano-Andorrana, arribem a la Collada Montaner. Baixada forta pel bosc durant 3 km, travessem un riu i tot passant una pista creuem el poblet de Sispony, i així, bordejant sèquies i camins arribem al Km 43 Les Escaldes, on trobo el quart habituallament i punt de vida. Aquest punt és molt reconfortant, doncs a part de poder-nos canviar de roba amb les nostres pròpies bosses, que ja teníem aquí dipositades per l’organització, podem tenir novament contacte amb els familiars. Veure els meus ho és tot, m’omple i em renova les ganes de continuar, físicament em sento bé i estic content perquè vaig amb 1,5h d’antelació sobre el temps que més o menys calculava fer. Reposo, menjo fruita, m’hidrato i un cop tot apunt fem una foto de record i a seguir. Pavelló Pere el Gran, les Escaldes.
Tot sortint del pavelló em trobo un company de cursa, el Gerard, que com jo anava sol, doncs tots els seus companys per diferents motius havien plegat. Parlem, continuem junts i qui ens ho hauria de dir, aquesta estona serien els propers 43 km fins a l’arribada. Ara ens toca afrontar la tercera gran pujada de la cursa, Coll Juvells (9 km i 800 D +) amb trams com el de Ramió a Coll Juvells declarat patrimoni nacional per la UNESCO.
El paisatge és immillorable, preciós i admirant-lo baixem fins a Engolasters i d’allí a les Pardines al Km 55 on trobem el cinquè habituallament, un més al sac!.
Torno a veure la Marta i l’Aleix que em segueixen tota la cursa i ens fan el reportatge fotogràfic. Les Pardines, km 55 cinquè habituallament i seguint… Afrontem trams molt bons per poder córrer i avançar, ens plantem al Km 60 entre boscos frondosos, frescos, verds, plens d’una vegetació admirable i d’arbres centenaris. Som al Canilló. Ara però s’ha acabat la tranquil·litat, comença l’última gran pujada i el desnivell és brutal. Del Canilló anem a l’Aldosa del Canilló Km 64 amb 1.600 D + d’altitud. Pugem 800 metres aproximadament, però amb 200 D+, una bona sacsada. Aquí, i de sorpresa com en tota la cursa, ens tornen a revisar l’equipament de la motxilla. Som al Coll de la Cabana, Km 65 amb una cota de 1.908 metres d’altitud i seguim fins a Armiana, Km 68 al sisè habituallament. Descansem 10 minuts, bevem, mengem i som-hi a tornar-hi. Petita pujada de 200 D+ un replà i tornem-hi… a pujar a lo bèstia! Fem uns 900 m+ amb poc més de 4 km, un verdader trenca-cames. Amb 68 km a les cames i molt desnivell acumulat, aconseguim arribar al Coll d’Arenes, el segon pic més alt d’Andorra.
El temps no ens ho posa fàcil, vent, fred, restes de neu, aigua, però tinc la sensació d’una gran alegria, ara és quan m’adono realment que podré acabar la cursa. Aquesta gran pujada la fem junts el meu company andorrà el Gerard, jo i un nou portuguès de l’equip Salomon. Un cop al cim, passem el control i ens abracem els uns als altres i amb els voluntaris. L’alegria és immensa quan veus tot el que has estat capaç de fer, és un premi al teu esforç. Ara si, ens queden 10 Km fins l’arribada i teòricament tot és baixada, dic teòricament doncs, la sorpresa ve quan a mitja baixada trobem una nova pujada tipus Coll de l’Eudalda!. Això ha estat un cop dur i en un altre tram de la cursa potser em faria fer fallida però ara la il·lusió i les ganes per arribar és més forta que mai i m’ajuden a seguir.
Quan encares l’arribada només a l’entrada del poble d’Ordino, tot està ple de gent, carrers, balcons, la plaça, la gent t’anima, et felicita, t’acull i t’empenyen fins l’arribada. Només creuar la línia d’arribada busco amb la vista els meus, que ja m’esperen entre la gent, ja ho tinc, he arribat, ho he aconseguit i estic feliç!. Veig el Gerard, company de cursa i ens abracem i saludem tots satisfets de la nostra batalla, passo pel control i enregistro el xip tot i que això sembla que no importi, les llàgrimes són patents als ulls de molts dels corredors que emocionats anem arribant. Tot és alegria i emoció.
Mai havia fet una cursa tant dura i l’havia acabat tant sencer, però tant tocat per l’emoció. La tant desitjada arribada!!!
Dissabte 12 de juliol Plaça d’Ordino. Vull donar les gràcies a la meva família i sobretot a la meva dona que cursa rere cursa sempre la tinc allí, de dia i de nit, donant-me suport i ànims. També vull fer menció dels amics d’entrenament que cada dilluns i dimecres sortim a córrer, tot desafiant el fred i la calor: l’Anna, el Joan Carles, la Conso i el Joan.
Gràcies a l’organització de la cursa per l’altíssim nivell que van aconseguir, als metges, fisios i centenars de voluntaris que al llarg de tota la cursa i tot i amb les condicions climàtiques en contra, sempre ens rebien amb els braços oberts i amb un somriure.
Tot això és el que fa tant gran l’esport. I per últim i no per això menys important, vull tenir una menció important pel meu company de sortides Joan Jarque, ja que tots dos hem compartit molts quilòmetres i desnivells amb els que m’ha ajudat a aconseguir aquesta il·lusió.
